El passatmes de gener, a l'auditori, el jove i ja excel·lent clarinetista Miquel Ramos i Salvador, estrenà, amb força èxit, com a solista el Concert per a clarinet nº 2, de Sergi Casanelles.
Darrerament i entre 70 opositors, ha estat elegit junt a tres aspirants més per tocar a la “ JONDE” ESPANYOLA.
El Foment es congratula de la positiva progressió artística de Miquel Ramos per ser nét del nostre company de J.A. en Ramon Salvadó.
En Miquel Ramos i Salvadó és un jove i excel·lent clarinetista. (20 anys) que als 8 va començar els seus estudis musicals. Ha anat progressant amb fermesa fins el punt que en la actualitat i sota oposicions, ha ingressat a la nova orquestra professional denominada “ JONC FILARMONIA” competint amb professors de 40 anys.
Ens plau dir que quan només començava a tocar públicament en àmbits reduïts, ja va participar en un concert organitzat pel FOMENT DE LA SARDANA, DE BARCELONA, assolint un gran èxit. (maig del 2006).
No cal dir que el FOMENT li desitja que triomfi en el futur de la seva carrera musical. Afegim que en Miquel es també un enamorat de la música per a cobla, especialment apassionat de la sardana “REMENBRANÇA” de Joaquim Serra. març 2010

"Pep Ventura. le realitat d' un mite" En relació al reportatge "Sardanes proscrites", de Josep Playà, publicat a La Vanguadia el 4 d'octubre proppassat elFoment de la Sardana, de Barcelona, voldria, encara que amb un cert retard, fer unes acotacions sobre determinades afirmacions que fa l'autor basant-se en el que es desprèn dels textos, es diu en gravacions o s'explicà en la visita comentada per la comissaria de l'exposició "Pep Ventura, abans del mite", la senyora Anna Costal. S'afirma què fou el catalanisme politic qui convertí la sardana en la dansa nacional de Catalunya. Nosaltres entenem que el distingir la sardana (llarga) com a dansa nacional catalana es feu per evolució constant al llarg dels anys, primer del contrapàs, amb carta de naturalesa a la nostra terra des de temps immemorials i al mida que la sardana curta anava expandint-se per diverses de les nostres contrades, desplaçant de les preferències o hàbits dels nostres rebesavis aquella dansa ancestral. Més tard, per les mateixes causes que l'anterior, fou la sardana llarga que preugué el definitiu protagouisme en les nostres places, en ésser aquesta nova modalitat de sardana, força més atractiva, coreogràficanlent que la precedent, però més, i sobretot, per la música que l'acompanyava, alliberada de la coti1la que representava estar subjngada la sardana curta a la invariable servitud dels 8 compassos de "curts" pels 16 dels "llargs", el que no permetia desenvolupar gaire o gens aquelles anodines composicions. l és aquí, precisament, on rauen els mèrits de Pep Ventura en ser el primer en glossar en forma de sardana, algunes de les nostres cançons tradicionals, cosa que féu de manera força interessant, musicalment parlant, malgrat el seu !imitat bagatge acadèmic. També moltes de les seves obres de creació pura o original, per la seva bellesa, calaren profundament en el sardanisme de l'època, despertant posteriorment i per aquella indubtable vàlua que tenia l'obra de l'Avi Pep, l'interès de prestigiosos mestres com Francesc Pujol, Josep Serra, Antoni Nicolau o, darrerament ,Lluís Albert, mestres que confegint un nou i més acurat tractament musical d'algnnes de les més destacades sardanes de Pep Ventura, donaren a aquestes el "toc" just per convertir, per exemple, "Per tu ploro" i "EI toc d'oració", en obres prou interessants com per oferir-ne un tast, complementant la gran "Juny", de Juli Garreta, a Igor Stravinskij, en el celebèrrim concert a l'Atenen Empordanès. Què l'Avi Pep escrigué sardanes intranscendents, amb fiagments d'òperes italianes o altres de caire bel'1icós, és un pecat menor atribuïble a la majoria de compositors del sen temps. Són obresinsiguificants i per això negligides per aqnells mateixos mestres. No calia que les ocultés, d'existir, cap idealisme nacionalista del XIX. De qualsevol creador o autor, de qualque disciplina artística i de tota època,s'ignoren les obres intranscendents que no afegeixen prestigi a llurs creadors i, àdbuc, mantes vegades són el propis autors els que en reneguen, fins al punt de destruirIes. Més, encara, està passant actualment que una determinada cobla basa les seves actuacions amb uns "saraus" a les què ells, i quí les perpetren, en diuen sardanes, que són, literalment, transcripcions en ritme de sardana, de mambo i boleros actuals i músiques de pel.licule, fins al menyspreud'oferir, tot fen ridícula barrila, la "Macarena", en tractament de sardana. Tant bai, ni de bon tros, no caigué, doncs, Pep Ventura i altre, que en manllevar melodies foranie, ho feren, sobretot, de músiques cultes. Potser serien aquesta mena de melodies tant universals i mu1ticulturals, que avui tindríem com a dansa nacional si haguessin estat els no nacionalistes (catalans) dels temps passats, sempre amb el cor bategant cap a ponent, els que haguessin establert com a identitàriament nostra algnna dansa o bal1. Així, sort tinguérem, en definitiva, que no es fixessin en la nostra sardana per considerar-la provinciana i localista, quan aquesta, expandint-se més enllà de les comarques gironines ja arrelava arreu de Catalunya i quan els millors autors catalans de l'època ja li dedicaven notables composicious. Tot això abans del 1883 any en què Pella i Forgas la distingí com la nostra Dansa Nacional. Per fmalitzar, no s'oblidi què també l'Avi Pep, fou el renovador de la cobla i, ensems, l'introductor de 1a tenora en aquesta única i nostrada orquestra, i segons que sernbla, gran intèrpret ell mateix d'aquest instrument. Tot plegat conferi, ja en vida, l'aurèola de mite al providencial Pep Ventura. Mite qne encara perdura". gener 2010

Recentment l'editoriall MOS ha publicat l'interessant volum "Cròniques del Foment de la Sardana, de Barcelona", obra del prolífic periodista Jordi Puerto, sens dubte un dels més solvents l1i!òtoriadors dels que han dedicat els seus treballs a la nostra dansa. El mateix autor, amb la sapiència i l'amenitat que li és consubstancial, presentà ei llibre al nostre estatge el passat mes de juny. Les "Cròniques", són un petit extracte de la dilatada trajectòria cultural i cívica, de la nostra entitat en el decurs dels seus pletòrics 88 anys d'exist6ncia, on es fa palès el capteniment qub sempre ens ha guiat envers l'enaltiment dels valors de la nostra sardana. Els musicals, sobre tot, com es reflecteix en les programacions," de les nostres ballades,aplecs, els concerts, o concursos musicals dels quals se'n reprodueixen una minsa mostra, enriquida, amb una cinquantena de fotografies de força valor documental. Tot el que permetia les dimensions dels llibres de la col-lecció de la què fonna part l'obra referenciada. Octubre 2009

 

PRESENTACIO DEL LLIBRE "CRÒNIQUES DEL FOMENT DE LA SARDANA, DE BARCELONA" de l'escriptor i periodista Jordi Puerto i Parramon. La presentació va ésser càrrec de Manuel Capdevila i Font, musicòleg i soci del Foment. Dimecres 10 de juny del 2009, a "l'Auditori" del Centre Sant Pere Apóstol.

ELS COMPOSITORS LLUÍS ALBERT I RIVAS
I TOMÀS GIL I MEMBRADO DEDIQUEN LES SEVES NOVES SARDANES AL FOMENT.

De moment, aquest any el Foment de la Sardana, de Barcelona s'ha vist distingit amb les voluntàries dedicacions de dues sardanes, una de cadascun dels celebrats compositors LLUÍS ALBERT I GIL MEMBRADO-
L'ambiciosa sardana del mestre Albert "Com aquelles d'abans " l'estrenàrem en l'audició del passat mes de juny i tingué una molt bona collida per part del públic assistent.
La sardana del mestre Gil i Membrado, amb el significatiu títol que ens honora "Cap i causa", du el número 841 de la seva inesgotable veta creativa, i l'estrenarem tan aviat com ens sigui possible.
Als dos estimats autors els regraciem molt cordialment la seva desinteressada aportació a la considerable munió d'obres que al llarg dels 82 anys de vida de la nostra entitat, ens han dedicat els més prestigiosos compositors de música per a cobla. setembre 2003.

Quelcom més que un compositor de sardanes.
Audició de fragments de obres seves de música de cambra i simfònica.
Comentaris del nostre consoci, el
Mestre Lluís Albert i Rivas.
Dimecres, 19 de Gener del 2005, a les 19 hores al nostre "auditori"

A propòsit de la sardana "Juny", de Juli Garreta, i (4)

Amb aquesta "pinzellada", dono per enllestit el bocet que sobre la sardana "Juny", he anat confegint en el transcurs dels darrers temps. Em consta que hi ha qui en sap prou per acabar el quadre posant-hi el color, llampant, colpidor, que suggereix la tan impetuosa sardana. Fóra interessant què ho fes...
És notori que unes de les primeres accions que aplicà el franquisme tan bon punt profanà territori català, fou la d'eliminar qualsevol senya identitària de la nostra pàtria, i un dels primers a patir la malvestada fou el nostre Himne Nacional "Els segadors".
Ara:bé, passats els primers anys de la salvatge repressió contra el nostres poble; ací i allà, aviat sorgiren patriotes disposats a combatre l'afront que ens infringia l'ocupant, cercant alternatius succedanis per a cadascun dels buits provocats per les prohibicions.
En el cas d' "Els Segadors", fou l'actiu sardanista Josep Maria Canals, ja esmentat en una anterior "pinzellada", qui tingué la feliç pensada de trobar una substitució per al nostre himne. Aprovada la idea pels companys que constituïen la "Junta directiva" de l'aleshores, "Comisión de Fiestas de la calle Canuda", eufemisme que disfressava el grup de gent, encapçalat per en Canals, què és resistí a donar per extingit el vell Foment igualment vedat pel nou règim que havia iniciat les activitats l'any 1946.
Essent així, l'any 1949, en el tercer dels mítics concerts de música per a cobla a Can Piteu , en Canals, amb el beneplàcit de la Cobla Barcelona i, ben segur, amb el de l'amo de la incomparable, encisadora finca, el senyor Narcís Ricart, soci de l'encara al:legal entitat; secundat pels membres de la " Junta", discretament, durant el transcórrer de l'acte feren córrer entre el públic assistent la consigna, que en acabat el concert, demanar als músics que per a bis, interpretessin el "Juny", de Juli Garreta. La consigna, amb l' afegitó: "Fes-ho córrer...", s'estengué com una flamarada redemptora entre els assistents.
Aquest tercer dels concerts celebrats en aquell incomparable escenari i ambient, fou el primer al què jo assistia i perplex, vaig rebre el prec, què, encantat, vaig transmetre als assistents més immediats.
L'històric i memorable concert, acabava amb les sardanes de Garreta "Griselda", "Giberola", i "La rosada", i el públic, tan bon punt sonà l'acord final, "el fora", d'aquesta bellíssima pàgina garretiana esclatà amb eixordadors aplaudiments acompanyats per la espontània, unànime i aparentment coherent petició: "Juny"!!, "Toqueu el "Juny!! ".
Acabaven d'interpretar sardanes de Garreta, érem al mes de juny, i l a més afamada de les obres de l'autor s'intitula "Juny"!, llavors què més natural que demanar que toquessin aquesta sardana?.
El primer dels crits què ressonà en el recinte sortí de la gola de qui havia dissenyat l'estratègia: en Josep M. Canals, i quasi a l'uníson, obtingué el suport de tots els assistents posats dempeus aplaudint entusiàsticament àdhuc en els sis o set, impetuosos i inicials compassos de "Juny", què casualment, la Barcelona ja havia preparat... Tot plegat, veritablement, va fer posar, la pell de gallina i més que glaçar la sang, el què feu fou enardir-la.
A partir d'aquell 26 de¡juny, el feliç precedent tingué continuïtat en tots els concerts organitzats pel "Foment" i també per qualsevol entitat sardanista d'arreu del país i no tan sols com a propina en un concert, sinó en qualssevulla ballada on s'interpretés la vibrant sardana de Garreta. Aleshores, igualment succeí en concerts de diverses formacions musicals, no necessàriament coblístiques, on, per finalitzar el actes amb aires d'apoteosi, en no poder-se interpretar "Els Segadors", hom recorria al "Juny", com anys més tard, es feu semblantment, amb el "Cant de la Senyera" -amb lletra de Joan Maragall i musica de Lluís Millet. Quan es tolerà de cantar el colpidor himne de l'"Orfeó Català". Si el que actuava a l'acte era una coral, la música que manlleva la condició d'Himne Nacional fou l'himne de l'"Orfeó", sempre acollits una i altre, amb una més o menys perllongada ovació, circumstància que avui en dia encara sol succeir.
En resum, un altre brillant iniciativa que devem al més matiner i fervent divulgador que ha tingut el nostre genial Juli Garreta, i en especial la seva sardana "Juny". Febrer 2008

" Centenari "

Com és de habitual en el Foment, a l'agenda dels nostres actes previstos per a l'any tot just començat, figura el donar rellevància a les commemoracions dels 125 anys de la naixença dels mestres Josep Marimon i Figueras i de Josep Saderra i Puigferrer, el popular Saderra, com també pensem fer-ho en escaure's el centenari de la seva vinguda al món del mestre Manuel Saderra i Puigferrer, més conegut com a Puigferrer, per firmar la seva producció simplement amb el seu cognom matern, si bé les darreres de les seves obres les signà amb el nom complet: Manuel Saderra i Puigferrer.
Marimon, per la seva formació acadèmica, ens llegà obres per a cobla d'ambiciosa volada estètica, i gran vàlua musical, amb la singular particularitat de ser l'únic compositor d'haver enriquit, al menys, 3 de les seves sardanes, engalanant-les amb instrumentacions per a 1, 2, 3 i 4 cobles: "Cants de ma terra", "Crit de joia" i, la més popular, "La festa del barri".
Dels germans Saderra recordarem que el gran, Josep, gaudí, ja a partir del primer terç dels anys 1930, de gran popularitat amb les seves sardanes, senzilles, amb belles melodies de les que s'enganxen --com "Bell Penedès", o "Santa Pau"-- però tant pulcrament tractades que ha fet que encara avui, la seva música sempre sigui ben acollida pel sardanista de plaça. Fou el mateix Josep qui impartí unes primeres i elementals lliçons de música al germà petit, en Manuel, el qual per la seva condició d'instrumentista de trompeta, en unes cobles de prestigi, en les què feu i oí, molta música, unit a la seva innata i extraordinària intuïció d'autodidacte, van conferir-li un bagatge musical que li permeté escriure singulars i sorprenents, inconfusibles sardanes com "Records del Collell" o "Dubte", amb les que conquerí el favor unànime tant del sardanisme de plaça i aplec, com d'aquell que ja en te prou escoltant la música, i això, ja des de les seves primeres obres, allà cap als anys 50 de la passada centúria, fins als nostres dies. La seva mort, ara farà 7 anys, no ha fet oblidar, ans al contrari -i, "Somni", n'és el paradigma-- la seva obra, com tan sovint i lamentablement, acostuma passar amb tants notables compositors que en desaparèixer sembla que la seva música se'n hagi anat amb ells. És el cas, entre molts, de l'autor esmentat al principi de l'article, el mestre Marimon, la música del qual resta pràctica i immerescudament en l'oblit, i calaixos curulls d'obra seva per estrenar situació que sortosament no es dóna en els germans Saderra . G.V 20-1-07

Sense sardanes al Palau?
Tant de bo que estiguéssim malfixats, però pel què hem sabut, el programa d'actes de la commemoració del centenari del Palau de la Música Catalana, sorprenentment, no inclou la interpretació de cap audició o concert de sardanes o de música per a cobla.
Si això és cert, no volem creure que l'Orfeó Català ho hagi decidit així, sinó que deu haver estat una omissió involuntària. Tanmateix, amb tot un any per endavant, encara és a temps per incorporar la més alta expressió de la nostra música popular en d'amplíssim, i per cert variadíssim, programa de celebracions previst inicialment.
Així, la casa dels nostres grans mestres, també farà honor a la nostra dansa nacional en festejar el seu centenari; la casa dels nostres genials mestres, el fundador de l'Orfeó, Lluís Millet i Pagès, destacat defensor de la nostra dansa i del cofundador Amadeu Vives i Roig, autor de remarcables sardanes, i de llurs continuadors, els mestres Francesc Pujol i Pons i Lluís Maria Millet i Millet, ambdós excel·lents compositors de sardanes.
Foment de la Sardana, de Barcelona." Febrer 2008

El món sardanista veu com, any rere any, les institucions públiques – que haurien de vetllar per la defensa i l’impuls d’un signe clar de la nostra identitat – no destinen ni prou recursos, ni gaire esforç, ni massa interès vers la sardana, patrimoni cultural del poble català i una mostra de la nostra identitat com a país.

Fem una crida a Catalunya Música perquè reconsideri aquesta decisió, i ens dirigim a totes les institucions i a totes les persones i entitats catalanes públiques i privades, perquè es prenguin mesures per impulsar, prestigiar i revitalitzar la sardana com es mereix."

El passat cap de setmana, Ignasi Piñol, realitzador del programa So de Cobla de Catalunya Música va anunciar la decisió de l'emissora de suprimir el seu espai de la graella de programació. Aquest fet no es deu a la qualitat de l'esmentat programa, un dels més professionals, documentats i recomanables de tot l'àmbit sardanista, sino a la intenció de Catalunya Música de dedicar el 100% de la seva graella a la música clàssica des d'aquest passat dilluns.

Entenent i respectant al màxim l'autonomia de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per dedicar una de les seves cadenes exclusivament a la música clàssica, creiem que la Ràdio Nacional de Catalunya ha de prendre les seves decisions de forma que no causin cap perjudici a cap vessant de la Cultura Catalana. En el cas que ens ocupa, la sardana, estem parlant d'una manifestació cultural molt activa i dinàmica que genera més de 3000 activitats anuals, amb un públic seguidor molt fidel i entusiasta, però que segueix sent una gran desconeguda per la major part de la població del nostre país. És precisament per aquesta dissociació entre el gran potencial de la sardana i el desconeixement que se'n té que necessitem el màxim suport de tots els mitjans de comunicació i, molt especialment, dels de caràcter públic.

En aquest sentit, hauríem de fer passos endavant i aconseguir millors programes i horaris que ens permetin presentar millor la nostra cultura, com a fet viu d'aquest segle i no com a record nostàlgic del passat. La presència de la cultura catalana, repeteixo, necessitaria fer passos endavant en els mitjans de comunicació públics, però el que no pot permetre's és fer ni un sol pas enrere. Reduir dues hores a la setmana la presència de la sardana en els mitjans públics de comunicació és un cop molt fort i més quan això suposa una reducció de gairebé el 50% dels temps total d'emissió sardanista al conjunt de canals de la Ràdio Nacional de Catalunya i, cal repetir-ho, la pèrdua d'un dels millors programes sardanistes de la ràdio moderna.

Esmentant paraules literals extretes del web de Catalunya Ràdio, "Un dels primers objectius de la nova direcció de Catalunya Ràdio va ser renovar l'oferta de totes les emissores del grup. Catalunya Música és el primer canal que presenta els canvis". Correm el risc de que quan aquesta renovació s'estengui a la resta d'emissores del grup, sigui amb la mateixa poca sensibilitat cap a la cultura popular catalana. És feina de tots evitar-ho. Catalunya Cultura, una emissora dedicada exclusivament al fet cultural, hauria d'esdevenir l'altaveu natural de les nostres activitats, complementat amb, almenys, un manteniment de la programació actual dins de Catalunya Ràdio i un tractament normalitzat del fet cultural propi dins la programació generalista. Per aquest motiu, demanem el recolzament de totes aquelles persones i entitats que siguin sensibles a la problemàtica de la cultura tradicional catalana en general i la sardanista en particular. Ara hem d'evitar la reducció d'aquest gairebé 50% d'hores d'emissió sardanista però hem d'anar molt més enllà. Hem d'obrir canals de diàleg que permetin que quan els continguts de Catalunya Cultura i Catalunya Ràdio es renovin d'aquí a uns mesos, sigui tenint en compte que Catalunya, a més de necessitar un nou Estatut i reivindicar-se com a nació, també ha de reivindicar-se com a terra de geganters, castellers, bastoners, esbarts, músics i compositors, balladors de sardanes, etc. Això no ens ho han de concedir a Madrid, sino als mitjans de comunicació públics del nostre propi país. Per tant, hauria de ser molt més senzill.

El proper dia 23 de Gener, en Bartomeu Duran, President de la Federació Sardanista té concertada una entrevista amb Oleguer Sarsanedas, director de Catalunya Ràdio. Volem plantejar al Sr. Sarsanedas les nostres preocupacions i volem fer-ho amb el màxim recolzament. Per aquest motiu, demanem el vostre suport a través de cartes i correus electrònics, i que us involucreu activament en la recollida de signatures, que necessitem tenir no més tard del dia 20 de Gener.

La Federació Sardanista de Catalunya es compromet, una vegada celebrada aquesta entrevista amb el director de Catalunya Ràdio, a convocar una assemblea extraordinària amb totes les entitats o Federacions de Cultura Popular per explicar la resolució obtinguda en l’entrevista concertada i estudiar entre tots, si és necessari, el nou camí a seguir per la completa normalització en els programes radiofònics i probablement de la Televisió de Catalunya

Adjuntem a aquest correu un formulari de recollida de signatures, que també trobareu a http://fed.sardanista.com/, i hem creat una adreça de correu electrònic: campanyacatradio@fed.sardanista.com on us demanem que ens transmeteu les vostres cartes d'adhesió, llistes de persones que suporten la nostra petició i comentaris, els quals farem arribar oportunament al Sr. Sarsanedas en el decurs de l'esmentada reunió. En els correus electrònics, cal que indiqueu el nom complet i DNI de tots els signants i, en el cas d'entitats, el nom sencer i CIF. En el cas de col·lectius, també us agrairem que demaneu el suport individual dels membres que el formen. Demanem a totes aquelles persones sensibles a la nostra causa i que participin en esdeveniments de cultura popular catalana durant aquest cap de setmana, que ens ajudin recollint signatures utilitzant l'imprès adjunt.

Al mateix temps, us demanem que reenvieu amb rapidesa aquest correu a totes aquelles persones, entitats i institucions que sapigueu que són sensibles a les necessitats de la cultura popular catalana, demanant-los també la seva adhesió a través dels mateixos mitjans.

Moltes gràcies a tots per avançat per la vostra comprensió i suport.

Federació Sardanista de Catalunya
Via Laietana 15, 3er-4a - 08003 Barcelona
Tel 93 319 76 37 - Fax 93 310 41 60

Si en l'anterior bocet donàvem noticia de la ingent tasca desenvolupada per l'enyorat
Josep M. Canals vers l'enaltiment de la sardana "Juny", ara, en tornar a prendre el pinzell,
evocarem la reacció de l'eminent director i pianista argentí Daniel Barenboim, en l'episodi
viscut per qui els està oferint aquests traços sempre relacionats amb la axuberant sardana garretiana.
Entre els anys, 1980 al 1994, més o menys, l'evocador, aprofitava qualsevol de les actuacions que ens feien al Palau de la Música Catalana famosos músics (orquestres, directors i concertistes d'arreu) per, ultra, assistir als esdevinents, aprofitar-ho per visitar els mestres i obsequiar-los-hi una de les jogues que componen els magnífics exemplars que de la sardana "Juny", en la versió per a orquestra, edità  l'any 1950 el nostre Foment de la Sardana, com ja vaig relatar en l'anterior lliurament. Fou així com en una de les sovintejades visites que, sortosament, ens fa el pacifista músic jueu nat a l'Argentina --aquest agost torna al Festival de Peralada--, vaig fer-li la corresponent visita de cortesia tot oferint-l'hi el corresponent exemplar de "Juny", amb la sort (que no tenguí mai en les anteriors ni posteriors visites en cap dels artístes) que el mestre en acceptar el present , fullejà  les carpetes i obrint precisament la primera pàgina de la del director, on Garreta ataca amb extraordinària vigoria les primeres notes dels "curts", Barenboim, espontàniament i desimbolta, es posà a cantar-les desacomplexadament tot i tenir el camerí atapeit dels amics i admiradors que acostumen afalagar aitals cel·lebritats en llurs actuacions. El virtuós artista, evidentment, havia estat impactat per la força i la categoria musical d'aquelles notes, cosa que jo, entre admirat i gratament sorprès, però infinitament incaut i beneit, en aqella situació havia estat incapaç de copsar-ho. Tant, que pregunto al mestre argentí: --"¿Que la conoce?"--, referint-me a la sardana, naturalment. Barenboim impertorbable, va limitar-se a respondre'm: --" No. La leo..."--.
Davant aquella munió de gent que observava la --diem-ne conversa?-- i la benèvola mirada que em dirigí el mestre, voler fondre'm fóu poc. Sols vaig ser capaç d'agrair-li l'haver acceptat l'obsequi i felicitar-lo per la brillant actuació que havia ofert a l'abarrotat auditori del Palau.
"Felicidades..." --, i una encaixada foren el meu escarit acomiadament. En el fons, tot i lamentar el lapsus, vaig restar satisfet de donar a conèixer a una eminència musical de la seva categoría un dels tresors de la nostra música nacional. G.V Agost del 2006